Fer-se gran

A mesura que ens fem grans els amics de la infantesa, els que hem tingut sempre, han anat desapareixent. Aquestes pèrdues, moltes vegades, no són sempre a causa d’una discussió sinó perquè cadascú pren un camí diferent. D’altres vegades causem nosaltres mateixos aquestes pèrdues, simplement perquè ens sembla que el nostre amic ha fet una cosa imperdonable i ens enfadem i, a causa d’això, deixem de parlar-nos-hi. S’han acabat tantes i tantes amistats d’aquesta manera!

            El fet de pensar que el o la nostre millor amic o amiga està enfadat amb nosaltres perquè ha decidit anar amb uns altres amics no significa que no ens estimi –entenem aquest estimar com un sentiment d’amistat– sinó que per temps o per comoditat –o perquè els horaris de l’un i de l’altre no coincideixen– ha decidit conèixer gent nova amb la qual, ara, s’hi dur molt bé.

Fotografies

Sembla que avui els pensaments nocturns l’han fet rememorar records que foren amargs; ara són insubstancials. Dormir dues hores –gràcies als mosquits– li ha servit per saber què volia. Ara ho té molt clar.

            Mentre netejava la prestatgeria ha trobat un marc amb una fotografia d’aquelles persones que ara no volen saber res d’ ella. Ha estat veure el retrat, treure’l del marc i trencar-lo en mil bocins. Se l’ha quedat mirant una estona com si s’hagués penedit, però després ha somrigut, orgullosa del que ha fet.

            Li fa llàstima perquè hi havia una persona important, però segur que entendria el perquè de tot plegat, el perquè d’aquell nerviosisme en trencar les experiències viscudes que li feren tant mal però que, al cap i a la fi, l’ajudaren a aprendre.

            Ara té dos marcs de fotografies sense fotografies, sense records, en definitiva. 

La fi del món (29.12.2013)

I aquest neguit ja s’ acaba. Dos dies més, i torna a sobrevolar la Mediterrània.

            Sembla que no l’acaba mai, la feina. En comptes de disminuir, augmenta. N’està ben farta de tot això. Li agradaria deixar-ho córrer, però no sap què faria després…

            Li digueren de tornar a parlar, però no han donat senyals de vida. Ella, com n’està tipa d’anar darrera la gent, tampoc ha dit res. Tant se li en fot.

            Tan sols vol tranquil·litat, i per ara l’està aconseguint.

            Un desig que té, bé, que tenia, era seguir com abans, però com diuen “tots els actes tenen les seves conseqüències” –o alguna cosa semblant. Ella va actuar com va voler que ja feia temps, massa temps i tot, que no ho feia. Tan sols pensava què dirien els altres i, sobretot, ell.

            Per sort, aquest patiment acabà fa sis mesos. Va ésser el millor que podria haver fet.

Mots precisos i fets incomprensibles

I ara ets tu qui passa de mi

Qui no em parla tot i que jo faci l’esforç.

Aquelles boniques paraules que em deies

“Passi el que passi …”

Ara ja no hi són

S’han esvaït entre la boira dels gèlids matins d’hivern.

Ara ja sé que no totes les paraules són certes.

Tot i que allò hagués quedat en un “pot ésser”

ara ja mai tornarà a ésser possible

perquè les paraules són fugisseres i s’obliden amb rapidesa.

Només em va caldre una paraula per a que tot deixés de rutllar…

Titelles (31.05.2012)

Dia especial! Avui publicaré un poema que vaig fer fa dos anys i vaig dedicar a una de les meves millors amigues. Aquí el deixo:

Titelles,

mogudes per filets que pengen ...

Titelles,

fetes de fusta

fetes per divertir a la gent

fetes per fer feines absurdes

Titelles,

per controlar...

per controlar els passos.

Barrades, immobilitzades per uns fils prims, per desgràcia, irrompibles...

Titelles

decidir sense decisió,

opinió sense opinar

Callades al mínim escàndol

Maltractades, ofeses, oprimides a la mínima revolta ...

Enganyades fins a la desesperació

Enganyades per la veritat oculta.

Titelles,

controlades a base de suborns

controlades a base de mentides

de promeses encara per complir ...

Titelles

Per molt que s’ intentin deslligar d’ alguns dels fils, encara n’ hi ha d’ altres, invisibles, que no es poden veure, que no se poden tocar, que no se poden trencar...

Per molt lluny que es vulgui anar et segueixen com l’ ombra del teu propi cos,

de la teva ànima feta trossos.

Titelles, simplement, titelles.

Evocació al passat amb xocolata desfeta

I pensar que tot tornaria a la normalitat una vegada aquí.

            Tot segueix igual, bé, menys la prestatgeria de l’ habitació, és nova i encara no l’havia vista.

            Pel que fan els altres aspectes en aquest diminut tros de terra segueixen com els va deixar abans de partir a la gran urbs. Han ressorgit aquells mals temps de l’estiu, quan tot hauria d’haver estat perfecte, banyat només per aigua de mar i rajos de sol.

            Ara és hora de retreure-li coses, de pensar en què ha fet malament per a que les amistats disminueixin a mesura que passa el temps. Seran dues setmanes de reflexió que no perfilaran cap conclusió exacta. Tan sols se deixaran passar, com sempre.

            Tot li ha tornat a la ment en haver vist aquelles repulsives fotografies. Fotografies actuals i pensaments pretèrits.

            Ara, amb una tassa de xocolata desfeta entre les mans, creu que no podrà tornar a estar com abans, si no s’enfronta a tots aquests records estiuencs.

Flors de Baladre

He decidit que el nou bloc tingui aquest nom en reconeixement al poema d' Isidor Marí, Flors de Baladre. Aquí deixo el poema i també l'enllaç amb el poema musicat.


Flors de baladre en un torrent
per on no passa mai sa gent,
amb poca cosa en tenen prou
per treure un altre color nou.

Flors de baladre en un torrent
tenen el cor de sol i vent,
viuen només d'allò que cau:
aigua de núvol i cel blau.

Flors de baladre en un torrent
no es venen per deu ni per cent.

Creuen que tenen un gran riu
quan fa un ruixim de mig estiu,
i es deixen dur torrent avall
com ses al·lotes cap a un ball.

I ses que queden, quan no plou,
obrin els ulls per veure el sol,
i dos teulats que tenen set
en es cocons fan un glopet.

Flors de Baladre - Isidor Marí (video)
Flors de Baladre - Gerard Quintana (versió Ressonadors) (video)