De vegades les coses no surten com un vol. Quan has aconseguit la felicitat
absoluta –segons el teu parer– tot davalla. Absolutament tot. Penses que les
coses no poden anar millor del que van, fins que t’anuncien el gran desastre
que desmuntarà tot el que tenies pensat fer en un futur.
Ja ho diuen això: “no
t’il·lusionis gaire que després la bufetada és més gran i fa més mal”. Doncs
tenen raó, la bufetada va fer mal, i molt –encara en tinc la marca. Penses que
només hi serà un parell de dies, pot ser una setmana però van passant els dies,
les setmanes i els mesos i la marca encara és allí, no marxa.
Està bé això d’anar a la
muntanya i pujar ben i ben amunt per saber com se sent un allà dalt però no hem
de pensar que sempre hi serem, que sempre sentirem aquest vent fred a la cara
que ens fa sentir tan bé amb nosaltres mateixos.
Pujar fins el cim més alt
costa molt esforç i moltes vegades patim per arribar-hi. Tot i així sabem que
aquest patiment haurà merescut l’esforç perquè pujar el cim és el nostre
objectiu i la nostra meta final.
Sempre, sempre hem d’anar
amb compte de no caure una vegada et trobes al cim perquè la caiguda fa mal i
deixa una empremta que pot durar per sempre.
