La immutabilitat dels sentiments

De vegades necessitem d’un miracle per que les coses s’arreglin. De vegades només necessitem desempallegar-nos-en. Sembla senzill, però no ho és. Gens. Provoca uns mals de cap insuportables, fins al punt de qüestionar-se si realment és feliç amb la vida que porta.

            Tot això es va acumulant encara que no ens n’adonem. Cada granet de sorra s’apilona al racó fosc de la seva ment, fins que dins del seu cap només hi té sorra i brossa.

            Com sempre, anem cap amunt i cap avall, res es queda estable prou temps com per poder paladejar el plaer de la immutabilitat dels sentiments. Sempre ha de succeir quelcom que ho espatlli tot. Tot.

Des del cim més alt

De vegades les coses no surten com un vol. Quan has aconseguit la felicitat absoluta –segons el teu parer– tot davalla. Absolutament tot. Penses que les coses no poden anar millor del que van, fins que t’anuncien el gran desastre que desmuntarà tot el que tenies pensat fer en un futur.

            Ja ho diuen això: “no t’il·lusionis gaire que després la bufetada és més gran i fa més mal”. Doncs tenen raó, la bufetada va fer mal, i molt –encara en tinc la marca. Penses que només hi serà un parell de dies, pot ser una setmana però van passant els dies, les setmanes i els mesos i la marca encara és allí, no marxa.

            Està bé això d’anar a la muntanya i pujar ben i ben amunt per saber com se sent un allà dalt però no hem de pensar que sempre hi serem, que sempre sentirem aquest vent fred a la cara que ens fa sentir tan bé amb nosaltres mateixos.

            Pujar fins el cim més alt costa molt esforç i moltes vegades patim per arribar-hi. Tot i així sabem que aquest patiment haurà merescut l’esforç perquè pujar el cim és el nostre objectiu i la nostra meta final.

            Sempre, sempre hem d’anar amb compte de no caure una vegada et trobes al cim perquè la caiguda fa mal i deixa una empremta que pot durar per sempre.

Fer-se gran

A mesura que ens fem grans els amics de la infantesa, els que hem tingut sempre, han anat desapareixent. Aquestes pèrdues, moltes vegades, no són sempre a causa d’una discussió sinó perquè cadascú pren un camí diferent. D’altres vegades causem nosaltres mateixos aquestes pèrdues, simplement perquè ens sembla que el nostre amic ha fet una cosa imperdonable i ens enfadem i, a causa d’això, deixem de parlar-nos-hi. S’han acabat tantes i tantes amistats d’aquesta manera!

            El fet de pensar que el o la nostre millor amic o amiga està enfadat amb nosaltres perquè ha decidit anar amb uns altres amics no significa que no ens estimi –entenem aquest estimar com un sentiment d’amistat– sinó que per temps o per comoditat –o perquè els horaris de l’un i de l’altre no coincideixen– ha decidit conèixer gent nova amb la qual, ara, s’hi dur molt bé.

Fotografies

Sembla que avui els pensaments nocturns l’han fet rememorar records que foren amargs; ara són insubstancials. Dormir dues hores –gràcies als mosquits– li ha servit per saber què volia. Ara ho té molt clar.

            Mentre netejava la prestatgeria ha trobat un marc amb una fotografia d’aquelles persones que ara no volen saber res d’ ella. Ha estat veure el retrat, treure’l del marc i trencar-lo en mil bocins. Se l’ha quedat mirant una estona com si s’hagués penedit, però després ha somrigut, orgullosa del que ha fet.

            Li fa llàstima perquè hi havia una persona important, però segur que entendria el perquè de tot plegat, el perquè d’aquell nerviosisme en trencar les experiències viscudes que li feren tant mal però que, al cap i a la fi, l’ajudaren a aprendre.

            Ara té dos marcs de fotografies sense fotografies, sense records, en definitiva. 

La fi del món (29.12.2013)

I aquest neguit ja s’ acaba. Dos dies més, i torna a sobrevolar la Mediterrània.

            Sembla que no l’acaba mai, la feina. En comptes de disminuir, augmenta. N’està ben farta de tot això. Li agradaria deixar-ho córrer, però no sap què faria després…

            Li digueren de tornar a parlar, però no han donat senyals de vida. Ella, com n’està tipa d’anar darrera la gent, tampoc ha dit res. Tant se li en fot.

            Tan sols vol tranquil·litat, i per ara l’està aconseguint.

            Un desig que té, bé, que tenia, era seguir com abans, però com diuen “tots els actes tenen les seves conseqüències” –o alguna cosa semblant. Ella va actuar com va voler que ja feia temps, massa temps i tot, que no ho feia. Tan sols pensava què dirien els altres i, sobretot, ell.

            Per sort, aquest patiment acabà fa sis mesos. Va ésser el millor que podria haver fet.

Mots precisos i fets incomprensibles

I ara ets tu qui passa de mi

Qui no em parla tot i que jo faci l’esforç.

Aquelles boniques paraules que em deies

“Passi el que passi …”

Ara ja no hi són

S’han esvaït entre la boira dels gèlids matins d’hivern.

Ara ja sé que no totes les paraules són certes.

Tot i que allò hagués quedat en un “pot ésser”

ara ja mai tornarà a ésser possible

perquè les paraules són fugisseres i s’obliden amb rapidesa.

Només em va caldre una paraula per a que tot deixés de rutllar…

Titelles (31.05.2012)

Dia especial! Avui publicaré un poema que vaig fer fa dos anys i vaig dedicar a una de les meves millors amigues. Aquí el deixo:

Titelles,

mogudes per filets que pengen ...

Titelles,

fetes de fusta

fetes per divertir a la gent

fetes per fer feines absurdes

Titelles,

per controlar...

per controlar els passos.

Barrades, immobilitzades per uns fils prims, per desgràcia, irrompibles...

Titelles

decidir sense decisió,

opinió sense opinar

Callades al mínim escàndol

Maltractades, ofeses, oprimides a la mínima revolta ...

Enganyades fins a la desesperació

Enganyades per la veritat oculta.

Titelles,

controlades a base de suborns

controlades a base de mentides

de promeses encara per complir ...

Titelles

Per molt que s’ intentin deslligar d’ alguns dels fils, encara n’ hi ha d’ altres, invisibles, que no es poden veure, que no se poden tocar, que no se poden trencar...

Per molt lluny que es vulgui anar et segueixen com l’ ombra del teu propi cos,

de la teva ànima feta trossos.

Titelles, simplement, titelles.