Fotografies

Sembla que avui els pensaments nocturns l’han fet rememorar records que foren amargs; ara són insubstancials. Dormir dues hores –gràcies als mosquits– li ha servit per saber què volia. Ara ho té molt clar.

            Mentre netejava la prestatgeria ha trobat un marc amb una fotografia d’aquelles persones que ara no volen saber res d’ ella. Ha estat veure el retrat, treure’l del marc i trencar-lo en mil bocins. Se l’ha quedat mirant una estona com si s’hagués penedit, però després ha somrigut, orgullosa del que ha fet.

            Li fa llàstima perquè hi havia una persona important, però segur que entendria el perquè de tot plegat, el perquè d’aquell nerviosisme en trencar les experiències viscudes que li feren tant mal però que, al cap i a la fi, l’ajudaren a aprendre.

            Ara té dos marcs de fotografies sense fotografies, sense records, en definitiva. 

La fi del món (29.12.2013)

I aquest neguit ja s’ acaba. Dos dies més, i torna a sobrevolar la Mediterrània.

            Sembla que no l’acaba mai, la feina. En comptes de disminuir, augmenta. N’està ben farta de tot això. Li agradaria deixar-ho córrer, però no sap què faria després…

            Li digueren de tornar a parlar, però no han donat senyals de vida. Ella, com n’està tipa d’anar darrera la gent, tampoc ha dit res. Tant se li en fot.

            Tan sols vol tranquil·litat, i per ara l’està aconseguint.

            Un desig que té, bé, que tenia, era seguir com abans, però com diuen “tots els actes tenen les seves conseqüències” –o alguna cosa semblant. Ella va actuar com va voler que ja feia temps, massa temps i tot, que no ho feia. Tan sols pensava què dirien els altres i, sobretot, ell.

            Per sort, aquest patiment acabà fa sis mesos. Va ésser el millor que podria haver fet.

Mots precisos i fets incomprensibles

I ara ets tu qui passa de mi

Qui no em parla tot i que jo faci l’esforç.

Aquelles boniques paraules que em deies

“Passi el que passi …”

Ara ja no hi són

S’han esvaït entre la boira dels gèlids matins d’hivern.

Ara ja sé que no totes les paraules són certes.

Tot i que allò hagués quedat en un “pot ésser”

ara ja mai tornarà a ésser possible

perquè les paraules són fugisseres i s’obliden amb rapidesa.

Només em va caldre una paraula per a que tot deixés de rutllar…